dimarts, 29 / gener / 2008

El nadal i la PS2

Aquest nadal no m'he comprat cap consola. No per manca de ganes; sinó per mandra i falta de calers (m'estic traient el carnet de moto i no veieu com es passen amb els preus). Com que no disposo de gaire temps em sap greu gastar-me la morterada que val una 360 o una PS3 i no poder gaudir-les. Ara bé, aquest plantejament no pot durar pas gaire perquè sinó no jugaré mai a aquesta generació. Com excusa m'he proposat esperar-me a que surti alguna revisió de maquinari de la 360 per fer-me amb ella. Esperarem, no?

I què he fet aquest nadal? Comprar-me jocs per a la PS2. Te collons que, després de vuit anys, encara surtin jocs acceptables. I quins m'he comprat?. Jocs que no aporten res al llegat d'aquesta consola però que m'entretenen força com el PES2008, el NBA Live 2008 i el MotoGP 07 de Capcom. Cap dels tres és una meravella però poden servir per fer una partideta ràpida.



Res de nou. La consola encara tira amb prou gràcia amb el motor gràfic, però no trobo gaires canvis en el sistema de joc. Això sí, les tonteries de sempre encara passen, com que un jugador vagi corrents com un idiota darrere la pilota sabent que sortirà, tocant-la el suficient com per regalar un out o còrner. Ains ains ains. Un bé.



Els jocs de bàsquet sempre m'han agradat i recordo especialment unes bones viciades al Super Tecmo NBA de la supernes. La de tardes que em vaig tirar jugant a aquell troç de joc. Dels live...solen ser jocs bastant correctes tot i que cada cop, com amb el PES, em costa més de veure diferències entre versions (sense tenir en compte els canvis de jugadors i/o franquicies). El que si que he trobat força precari és el motor gràfic. Potser aquí si que ja va molt justeta la PS2... Correcte.



Canvi de mans en els jocs de motos per a consoles. Fins ara, per a la PS2, teníem els Moto Gp de Namco que, tot i ser eminentment arcade, no estaven del tot malament. Era, això si, una mica fàcil i semblava que les motos, més que rodar sobre l'asfalt, flotaven sobre ell. Per no parlar de les insuportables derrapades. I els de Capcom? Ens han sorprès? No gens. Si no t'ho diuen quasi ni es nota. Un altre títol arcade pur (que ja m'està bé) sense gaires pretensions. Els escenaris estan ben recreats i en determinats moments del joc hi ha caigudes del frame-rate. Però res que no es pugui suportar. De totes maneres trobo que les llicències de MotoGP encara no estan aprofitades del tot. Perquè no podem jugar a 125CC o a 250CC? Perquè no un mode llegenda o similar? S'ho curren molt poc la veritat...

I fins aquí les meves compres nadalenques de la PS2. Ja veieu. Molt esport i entreteniment, però poc suc. Potser és que ho necessitava després de la Wii...

dilluns, 26 / novembre / 2007

Concurs de Microsoft pel 2n aniversari de VdJ

Sempre he cregut que, per créixer la comunitat catalana a internet, ens hem de donar un cop de mà amb publicitat o d'altres iniciatives. I com que l'illa d'scabb és un blog altament solidari i amb un índex de visites similar al del google he pensat en donar suport al web d'en Roger, en Xavi i companyia.

El millor que podeu fer és donar-vos d'alta i participar en el web. Us deixo un banner... i a veure si tinc sort ;-P

dilluns, 5 / novembre / 2007

Rocky - Gamecube -


Així com l'any passat va ser l'any de la XBox, aquest ha estat l'any de la GameCube. Per això m'he comprat i he jugat a molts més jocs de la Cube que no pas de les altres. I un d'ells ha estat el Rocky. Un joc que em vaig comprar en una game per 9€ i que m'ha fet reviure els combats de boxa més importants de la saga cinematogràfica d'en Rocky Ballboa i companyia. Ostres, encara recordo un palau ple de gent, russos de la Unió Soviètica per ser exactes en plena guerra freda, corejant fins a la extanuació el nom del protagonista. Snif, snif....

Però el joc està força bé. És molt entretingut i el fet d'estar basat, i molt ben recreat, en les pel·lícules de la saga enganxa i molt. Apollo Creed, en Clubber Lang (més conegut pel seu paper de Mr T en l'Equipo A) o el dolent dolent Ivan Drago. Uaaaauuuuuu. Jo de moment només me l'he passat en mode pel·lícula i m'ha agradat molt. Potser el mode entrenament no està gaire aconseguit, però val; compleix. Els gràfics i el modelatge dels personatges són molt bons. Els moviments, tot i ser un xic pobres, ja que n'hi ha pocs, funcionen.

No sóc seguidor de la boxa a nivell esportiu. No he anat mai a veure una vetllada i dubto que hi vagi mai. Però he de reconèixer que els jocs per consola d'aquest esport m'agraden. I aquest per partida doble.

Salut!

diumenge, 28 / octubre / 2007

Resident Evil 4 - GC -


Un dels millors jocs als que jugat mai!

Potser no és la millor, ni la més objectiva, manera de començar un post, però és que ara mateix encara tinc l'adrelanila pels núvols. Quina canya de joc. Així tal com raja. I la veritat és que desde el gran RE2 de la Play Station no m'ho havia passat així de bé amb cap altre joc de la saga. Ni amb el Code Veronica de la Dreamcast.

Aquest RE és, probablement, el més arcade de tots els que he pogut jugar. I val a adir que no sóc cap fan dels jocs tipus survival horror i similars. Però és que el RE4 s'allunya bastant del cànon que definiria un joc d'aquesta mena. I és per aquesta senzilla raó, entre d'altres que us explicaré, que m'ha enganxat des d'un bon començament. Recordo la dificultat afegida que tenia el RE2, per exemple, per desar la partida. A part de trobar la màquina d'escriure, el jugador havia de tenir el rotllo de tinta per poder desar-hi la partida. I això no sempre era fàcil. Era un joc economitzador i on el càlcul i la sang freda imperaven. En aquesta entrega no. Així de clar. I m'encanta. Ja sabeu que els shooters són un dels meus gèneres preferits i, sense arribar a ser-ho del tot, s'hi apropa molt.

El joc no és difícil. La corba de dificultat està bastant bé, però s'arriba a un punt del joc, cap a la meitat, en que ja no augmenta el nivell de dificultat i només s'ha d'avançar cap endavant. Els pocs puzzles que hi ha no són gens complicats i la trama del joc és linial. Un punt que marca la diferència entre aquesta entrega i d'altres és la munició i la facilitat en que es troba aquesta pel mapa. Recordo haver de racionalitzar les bales i matar zombies a mà, per no gastar. En aqueta entrega poques vegades ho haurem de fer. Podrem avançar cap endavant al més pur estil Chuck Norris i no amoïnar-nos gaire per la quantitat de munició que ens queda. Igualment un cop al terra podreu fotre unes gavinetades i, per si de cas, estalviar una mica que mai se sap.

A més, un cop finalitzat el joc, podrem jugar a diferents minijocs com el Mercenaries. Un joc que recomano i recomanaré a tothom a qui, com a mí, li agradi matar zombies a dojo.

Salut!

dissabte, 27 / octubre / 2007

Zelda Phantom Hourglass


Avui m'he comprat el nou Zelda que acaba de sortir per a la Nintendo DS i lo bo és que m'enrecordo del moment en que em vaig comprar cada predecessor d'aquest joc. M'enrecordo perfectament del primer Zelda que em vaig comprar al Corte Inglés, i que va ser el Link to the Past, de la sortida del Ocarina of Time, del Ages per a la GBC etc.

Els Zelda guarden aquell "noséquè" que em fa frisar quan me'l compro; quan me'l regalen. És genial, em fa tornar a ser petit i a recordar aquella sensació que ja no sento quan em compro un ProEvolution. I de ben segur jugaré més hores al PES, i per tant l'aprofitaré més. Serà, per dir-ho d'alguna manera, més rentable econòmicament. Però un Zelda, com un Mario i alguns pocs altres, és màgic.

Aviam com va aquest Zelda.

divendres, 14 / setembre / 2007

La retroeuskal'07

El passat 21 de juliol d'aquest 2007 vaig anar a la primera lan party de la meva vida al BEC de Bilbao situat molt aprop de Barakaldo. Però no hi vaig anar a jugar, ni a fer modding, ni a portar el meu P4 al límit de la seva capacitat. Vaig anar , quasi exclusivament, a veure un esdeveniment concret dins de la Euskal Encounter 15; la Retroeuskal on els ordinadors de 8 i 16 bit encara tenien vida, pocs aficionats i moltes, moltes ganes.

Era d'esperar que la resposta no fos multitudinària, però el seu públic semblava, i de segur que ho era, molt fidel i nostàlgic dels primers ordinadors d'ús domèstic que van entrar a moltes cases espanyoles. MSX, Amstrads diversos i en especial en aquesta quinzena edició, pel seu 25è aniversari, els Spectrum de Sir Clive Sinclair estaven preparats, en un estat envejable de conservació, per ser recordar-nos, en plena new-gen en ebullició, que van ser les màquines dels nostres somnis ara ja fa uns anys.

De petit vaig tindre un Spectrum 128K +2 que em varen portar els reis en un pack amb la pistola i tot. Allò va ser massa. Passava de la meva primer consola, la Atari 2600 Junior, a tot un ordinador. De l'època és clar. Parlem dels anys en els què jugàvem amb poques K de memòria, esperàvem més d'un quart d'hora per carregar un joc des d'una cinta i amb músiques que no passaven d'uns quants beeps beeps que sortien per l'altaveu del nostre televisor mono. Ara ens costa de creure que juguéssim amb tant poca cosa i de ben segur no jugarem més amb aquests sistemes. Però encara queden, a mode d'Asterix dels ordinadors, com un petit reducte d'usuaris resistents a l'imperi de les noves tecnologies, entusiastes que juguen, participen en comunitats activament i creen jocs i software per aquelles màquines. I molts dels jocs que vaig poder veure eren d'una gran qualitat com el sokoban.

Com ja us he dit, no havia estat mai en una party i el primer que em va cridar l'atenció quan recollia l'acreditació per entrar va ser la magnitud de l'esdeveniment. Prop de 4000 persones omplien una de les sales del BEC (Bilbao Exhibition Center) ja des del divendres dia 20. Us deixo unes imatges perquè pugueu tindre una panoràmica de la concentració.



I abans d'entrar a la Retroeuskal vaig donar-me una volta per veure l'ambient que s'hi respirava. Gent jugant a MMOPRG a dojo, altres amb consoles i televisors de plasma o TFT de grandàries escandaloses i uns pocs treballant amb alguna eina d'edició 3D o de retoc fotogràfic. I res millor que unes imatges per deixar-vos constància que allò era una festa.



Un acabada la inspecció general del centre, era l'hora d'entrar a l'espai que tenia reservada la retroeuskal. I la sensació va ser la contrària que a l'entrada. Vaig pensar que era un espai molt petit. El centre, i la mateixa party, obria el divendres, però era dissabte al matí i encara s'estaven acabant algunes coses. Retocs fora de lo normal. Era el moment de donar un cop d'ull a tot el maquinari que hi havia exposat.

L'estat de conservació dels ordinadors i perifèrics exposats era envidiable, tenint en compte que la majoria d'aparells tenien ja 20 anys o més. I l'efecte nostalgico--llacrimós va fer aparició. No vaig plorar, però al veure aquells ordinadors em va vindre una enorme sensació de nostàlgia i de "jo també en vull un i faré que l'Spectrum mai mori". Al diumenge, aquesta sensació, ja havia desaparegut...I res millor que unes imatges perquè veieu els ordinadors i l'aspecte general del raconet de la RetroEuskal.






Acabada la inspecció inicial tocava donar un cop d'ull a tot el material que havien recollit per conmemorar el 25è aniversari de l'spectrum, molt material, variat i en molt bon estat. Només va faltar el prototip de vehicle C5 que va dissenyar en Sinclair tot i que els organitzadors, segons em van dir, havien intentat portar. Llàstima. Inspecció, museu i alguna partideta va ser el que vaig fer durant una hora aproximadament.


Era l'hora de la primera ponència, xerrada o taller. La feia en Eduardo Mena de la Universitat de Saragossa i es titulava “Mira a tu retroordenador con buenos ojos (y oídos): Salidas de audio y vídeo". Com us podeu imaginar, el tema central era explicar com funcionava el so i el video d'aquells retroordinadors i com millorar aquestes prestacions.

Una llàstima va ser el problema, durant el transport, que va tindre en Matthias Hüsch, el següent en xerrar. El seu taller titolat SYMBiFACE 3: CPC + Ethernet = CPC on Internet!!” va quedar reduït a la mínima expressió ja que el prototip d'Ethernet per a CPC se li havia destrossat en el viatge.

Amb tot ja era hora de dinar i varem anar a donar una volta per Barakaldo. A la sortida del recinte, una noia amb patins ens va donar un petit paper amb publicitat d'una bar. Anem-hi. Era el bar la Jarra, que a meś, estava conduït per un xicot de Viladecans. D'aquí la nostra sorpresa quan, en demanar-nos què voliem, ho van fer amb un català correctíssim. Una anècdota més del viatge. Ja amb l'estomac ple, era el moment d'anar a les xerrades, organitzades aquest cop per la EuskalEncounter.

El plat fort, i de reconèixer que motiu principal de la meva visita, era la tertúlia que farien en Domingo Gómez (director i editor de MicroHobby i MicroManía) i en Primitivo de Francisco (redactor i expert en maquinari per a MicroHobby). Abans, però, vaig anar a la xerrada que feia en Ignasi Labastida (representat CC a Espanya) sobre les llicències de contiguts CreativeCommons.


Eren les 19:00 hores passades i ja començava la conferencia principal del dia i la única de tot l'esdeveniment organitzada per la RetroEuskal. I que us puc contar. Imagineu-vos, batalletes dels redactors, com i per què aquella cosa etc. Va estar bé. I va ser una tertúlia molt i molt emotiva. Cap al final, en Primitivo, va ensenyar-nos una sorpresa, que ell mateix havia creat feia més de vint anys. Un Spectrum modificat per ell mateix, amb totes les necessitats que hom tenia en aquells primerencs anys. Joystick integrat, control de volum, cassette incorporat etc. Una meravella.



I fins aquí la meva estada a l'EuskalEncounter 15 i a la RetroEuskal. Una Party que no fa tant de soroll com la campus, però que te el seu públic i la seva pròpia identitat.

divendres, 24 / agost / 2007

New Super Mario Bros - DS -

Sóc dels que pensen que sempre hi ha temps per fer una partideta a un Mario. És igual la plataforma o si és en 2D o 3D. No em canso de fer saltar al lampista, trencar blocs de pedra que floten per l'aire i agafar bolets de colors per fer-se més gran o guanyar vides extra. Aquesta és la fórmula guanyadora. L'essència d'un (Super)Mario sempre està present. I el que és millor; sempre amb millores o millorant el present.

Després d'aquesta introducció tan triomfalista i tan objectiva com la d'un fanboy de Nintendo, us parlaré del que m'ha semblat l'últim Mario que he tingut el plaer de jugar. El New Super Mario de la Nintendo DS.

La Nintendo DS ha estat la darrera consola que ha entrar a casa i va ser de manera curiosa. Ni la vaig comprar ni tampoc la vaig robar. La vaig canviar per la PSP de Sony. El per què del canvi potser l'explicaré en un altre entrada, però a grans trets la PSP em va decebre; no em va satisfer pas gaire. De segur que aquesta decepció va ser deguda a la concepció que tinc de les portàtils, siguin de la casa que siguin. Des de la primera que vaig tindre, la GameGear, passant per les diferents GameBoy (la totxa, la color i l'advance), o la GP2X, totes han estat un complement de les "grans". Les portàtils són per fer la partideta mentre esperes, durant una bona estona, a que et cridin per entrar al metge perquè et doni alguna cosa pel refredat o escarxofat al sofà de casa mentre a la tele, de fons, hi ha un documental d'animalets reproduint-se a la sabana al 33. La Nintendo DS és el complement perfecte.


Bromes a part el New Super Mario Bros és un joc de l'estil de la vella escola en 2D amb un bon rentat de cara. Com en tots els Mario la història o guió que pugui tindre el joc és totalment irrellevant. Hem de salvar a la princesa. Doncs salvem-la!. La mecànica és la de sempre. Saltar, donar cops de puny a pedres que es suspenen miraculosament a l'aire, agafar monedes d'or que hi ha per tot arreu i , amb permís de les protectores d'animals, trepitjar tortugues a dojo. Avançarem pels diferents mons, passarem pantalles i arribarem al castell final de món on hi trobarem en browser. El derrotem, fuig i poca cosa més a dir. Però és que un Mario és això!!!

La duració del joc és curta. Bastant curta. La trajectòria més probable que seguireu (o la que he seguit jo) pels mons és 1 -- 2 -- 3 -- 5 -- 6 -- 8. Ep, on són el mons 4 i 7?. Ocults tampoc estant. Des de la pantalla tàctil els veurem, però no accedirem a ells directament. Ho farem de manera "especial". Investigueu amb el google. Jo no us ho diré!!!! Però ja veureu que els mons es queden curts, contant els dos mons especials i tot. Sempre us pot quedar completar totes les pantalles amb les tres monedes d'or gegants que hi ha escampades. I pocs secrets més... si els trobeu me'ls feu saber...

L'ús de la pantalla tàctil és força testimonial. La farem servir per escollir el món en el que volem jugar i per activar algunes de les coses que en Mario es va trobant pel món, com ara un bolet vermell extra o la flor que ens fa disparar boles de foc. Només hem de prémer la icona a la part inferior dreta de la pantalla tàctil i ens caurà, el que tinguem, del cel. Mai millor dit.


Com sempre sol passar amb els títols de Nintendo, els gràfics són marca de la casa. Són força macos, coloristes i amb aquesta tendència 2D amb escenaris de fons tipus 3D que donen una sensació com de profunditat molt aconseguida. De sempre m'han agradat els gràfics infantiloides dels jocs de Nintendo. Ho reconec. Però s'han de fer amb gràcia. S'han de saber fer. Probablement ha estat, i serà, un dels aspectes més criticat i que més picabaralles portarà als fòrums d'internet. Però és que m'encanten. Si és que no volem créixer....

Un altre punt per al seu favor són, o podrien ser els minijocs. Està força bé la idea d'incloure minijocs i en general són bastant divertits, però se'ls podrien haver currat una mica més. Semblen posats així com qui no vol la cosa...tot i que en gran mesura compleixen la seva intenció. Però poc més de cinc minuts... Regular només.


Bé, després d'un inici triomfal sembla que m'he anat desinflant, però res més al contrari que recomanar aquest joc a tots els que tingueu la DS. Potser no passarà a la història com d'altres títols del lampista. No és tan complet com el Super Mario Bros de la SNES ni m'ha impressionat per la seva originalitat com el de la N64, però estarà, com sempre, a l'alçada del que esperem d'ell.